18.10.2011

Dani Gómez-Olivé i Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització

Des de fa ja més d’un any, una important crisi de deute està afectant nombrosos països europeus. Els ajustaments i retallades imposades per les creditores, siguin els mercats internacionals o el Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea (UE) i el Banc Central Europeu (BCE), afecten diàriament milers de famílies arreu d’Europa. Quina és la situació a l’Estat espanyol i com s’ha arribat fins aquí? Quines alternatives tenim davant la tirania del deute? Podem dir no a pagar el deute? Dos membres de la campanya Qui deu a Qui? ens ajuden a respondre aquestes i altres preguntes.

La primera qüestió que hauríem de tenir en compte en parlar del deute és que molts altres països han passat abans pel que estem vivint actualment a Europa. Com sabem, el deute extern ha estat durant dècades una eina de dominació i neocolonialisme que ha transferit del Sud Global al Nord Global ingents quantitats de diners, així com de recursos naturals. És, doncs, important revisar què ha significat i significa encara el deute al Sud i quines respostes s’hi han donat.

El deute al Sud

Quan, a inicis dels anys 80, molts països empobrits varen entrar en una crisi de deute —crisi que encara avui pesa sobre ells—, aquests països van acudir a les institucions financeres internacionals, especialment l’FMI i el Banc Mundial, a la recerca d’ajuda. Aquestes institucions els oferiren nous crèdits, per tal que els països endeutats poguessin fer front al pagament del deute acumulat, però a canvi de l’exigència d’aplicar reformes i retallades que, de fet, impossibilitaven garantir el benestar de la població. Els sona? Aquests ajustos, coneguts com a “Plans d’Ajustament Estructural”, no només implicaren retallades socials, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura de mercats i l’exportació a qualsevol preu de matèries primeres, amb l’únic objectiu d’aconseguir divises per pagar les creditores. Lluny de significar una sortida a la crisi del deute, aquests plans varen enfonsar nombrosos països en dècades d’empobriment, varen incrementar les desigualtats i varen suposar una incessant transfusió de recursos cap a les seves creditores.

Aquesta mateixa lògica de fugida cap endavant, en què es prioritza el pagament del deute per damunt de qualsevol prestació social, és la que ara s’està imposant a Europa. Tanmateix, la història és sàvia i ens explica que és la manera com els diferents països decideixen, sobiranament o de forma imposada, fer front al deute, el que pot marcar les diferències. En efecte, ara sabem que aquells països que han fet prevaler la seva sobirania per damunt la imposició de les creditores són els que han pogut sortir millor de les seves respectives crisis de deute. Aquest és el cas de l’Argentina, que va suspendre pagaments l’any 2001; de l’Equador, que va auditar l’origen del seu deute i va anul·lar crèdits il·legítims el 2009; o de Malàisia, que, en el moment de la crisi del Sud-est asiàtic el 1997, va aconseguir evitar l’FMI i els seus programes d’ajust estructural, la qual cosa va fer que els indicadors econòmics es recuperessin molt més ràpidament que els dels seus països veïns. A Europa, de moment, només tenim el cas del poble islandès, que ha obligat el govern del país a desmarcar-se del jou del retorn de deutes il·legítims.

Quin serà el camí que emprendrem a l’Estat espanyol? La resposta és a les nostres mans. Per començar, ens cal entendre com hem arribat a l’actual situació de sobreendeutament de la nostra economia. Per poder revelar-nos-hi des del coneixement i exigir que no ens facin pagar a nosaltres la seva festa…

I com va començar la crisi del deute a casa nostra?

L’arrel del problema a casa nostra no difereix gaire de l’origen de la crisi dels països del Sud ara fa 40 anys. Actualment, com als anys 70, les economies amb excedents de capital (tal és el cas de l’Alemanya reunificada, a inicis del segle XXI) necessitaven col·locar els seus excedents en països deficitaris (tal és el cas de l’Estat espanyol). Així, des de l’entrada en vigor de l’euro, el creixement d’Alemanya s’ha accentuat gràcies a l’endeutament dels països més febles de la unió monetària. En efecte, a l’igual que passà als anys 70 amb els països del Sud, Alemanya ha estat finançant l’exportació dels seus béns i serveis cap als denominats països perifèrics de la UE mitjançant la concessió de crèdits.

Promotores i constructores espanyoles van poder endeutar-se de forma irracional per la facilitat que tenien per trobar crèdit barat, que els venia, en gran mesura, directa o indirectament, d’Alemanya, amb la fe cega que aquest era un negoci que mai tenia pèrdues. Així, els bancs alemanys van prestar directament als empresaris del negoci del totxo espanyol i, indirectament, van prestar diners als bancs espanyols, els quals també van voler treure partit de la bombolla immobiliària. Així va ser com els bancs espanyols van poder atorgar tan fàcilment centenars de milers d’hipoteques i de crèdits a famílies i empreses espanyoles, especialment al sector de la construcció. Per això, podem afirmar que en l’origen d’aquest voluminós deute privat hi ha part de responsabilitat —o, més ben dit, d’irresponsabilitat— d’aquelles que van prestar sense cap tipus de control sobre la capacitat real de retorn d’aquests crèdits.

Quin és el deute total de l’economia espanyola?

Podem estimar el deute de tota l’economia espanyola en el 400% del PIB, xifra que, en nombres absoluts, estaria entorn dels 4,25 bilions d’euros. Així, segons el Banc d’Espanya, del total del deute, la quantitat que deuen les administracions públiques representa prop de 700.000 milions d’euros, la de les famílies espanyoles és inferior al bilió d’euros i la de les empreses és d’1,3 bilions. Pel que fa al deute que els bancs espanyols han contret entre ells o amb creditores internacionals (ja sigui amb bancs privats o públics, com és el cas del Banc Central Europeu, o amb fons i assegurances), està entorn d’1,35 bilions d’euros. Així doncs, el deute que han adquirit totes les administracions públiques espanyoles només representa el 16% del total del que s’exigeix a l’economia espanyola, mentre que els actors privats acumulen el 84% del deute total. Són, per tant, els bancs (amb un 32%) i les empreses no financeres (amb un 31%) les principals causants del sobreendeutament de l’economia espanyola.

Per això, per bé que constantment s’afirma que l’Estat espanyol té un problema de deute sobirà, el cert és que el problema del deute espanyol radica fonamentalment en el deute que ha acumulat el sector privat, que és el que s’ha endeutat fins a nivells insostenibles. Aquest sector privat, en especial el bancari, està avalat en gran part per l’Estat. La gran quantitat de deute privat i l’existència d’aquests avals públics provoquen que, actualment, estigui en joc el futur mateix de l’economia espanyola.

Què en sabem del deute extern espanyol?

El deute que l’Estat espanyol té contret amb creditores estrangeres ascendeix a 1,7 bilions d’euros, xifra que representa prop del 170% del PIB espanyol. Segons els càlculs anteriors, aquesta quantitat significa gairebé la meitat del que deu el conjunt de l’economia espanyola. De tot aquest deute extern, la part de deute públic amb l’estranger representa únicament el 18%, mentre que tot el sector privat deu el 82% restant. Així, d’acord amb el Banc d’Espanya, les actores privades deuen a l’estranger una quantitat propera al 140% del PIB espanyol, en un moment d’estancament de l’economia i amb gairebé 5 milions de persones a l’atur. D’aquí el nerviosisme del mercat internacional, ja que un possible impagament del deute extern per part dels deutors privats tindria efectes immediats també sobre els creditores estrangeres.

Com de sanejada està l’economia espanyola?

Els comptes públics espanyols estaven altament sanejats abans de la crisi econòmica. Pel que fa al dèficit públic, no va ser fins a l’any 2008, ja en plena crisi financera i econòmica, que es va tornar a tenir un dèficit públic superior al 3% del PIB, el límit establert pel Tractat de Maastrich. De fet, en els nou anys anteriors a la crisi, el dèficit pressupostari sempre s’havia mantingut per sota del 3%, i s’havia arribat a tenir, fins i tot, superàvit fiscal els tres anys immediatament anteriors a l’esclat de la crisi. No obstant això, no hi ha estudis seriosos que expliquin perquè és necessari obeir aquests nivells de disciplina fiscal, sobretot quan s’està en un període de recessió o d’estancament de l’economia.

No obstant això, amb la crisi es produeix una caiguda en picat dels ingressos de les administracions públiques, a causa del tancament internacional del crèdit, que provoca la fallida de milers d’empreses i l’augment estrepitós de l’atur al país, que passa del 8% al 21% de la població activa en menys de tres anys. D’aquesta manera, d’una banda s’ingressa menys, perquè hi ha menys gent cotitzant, i d’altra banda es gasta més, perquè hi ha més gent que està cobrant la prestació de l’atur. La factura de la despesa pública també ha augmentat a causa de les ajudes al sector bancari que, tal com ja veurem més endavant, ascendeix a un mínim de 100.000 milions d’euros. Alhora, hi ha una important disminució d’ingressos per la caiguda de la recaptació per l’impost de societats, a causa, tal com s’ha dit, del tancament de moltes empreses. Aquest fet ha suposat que a finals del 2010 el dèficit fiscal s’hagi situat en el 9,2% del PIB espanyol (98.227 milions d’euros), mentre que la mitjana de la UE és del 6,4%.

Lamentablement, les solucions que fins ara ha dut a terme el Govern espanyol per reduir aquest dèficit estaven en la línia de retallar despesa pública, en lloc d’augmentar els ingressos per mitjà d’impostos directes. Així, mentre el Govern tranquil·litzava els mercats tot presentant una retallada de la despesa social de 15.000 milions d’euros, no s’ha plantejat cap reforma fiscal progressiva en profunditat. Més encara: s’ha procedit a fer el contrari. Durant l’última dècada s’ha produït la pràctica desaparició d’un impost que afavoreix les rendes superiors, l’impost de successions i donacions, la recaptació del qual s’estima en 3.000 milions d’euros. Així mateix, també és alarmant la disminució progressiva de l’impost que han de pagar les persones que més tenen sobre les rendes del treball de les persones físiques (IRPF). Quan es va crear aquest impost, l’any 1978, les persones que més salari reben pagaven el 65%, mentre que, en l’actualitat, els que més guanyen, paguen només un 45% (que podem comparar amb el 56% que paguen a Suècia, el 54% de Bèlgica o el 52% d’Holanda). Per la seva part, tot i que l’impost de societats és del 30% dels beneficis per a les grans empreses, en realitat aquestes únicament tributen una mitjana del 15%. A més, el gran capital s’amaga rere les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV), que només tributen l’1%. Tot això sense considerar l’elevat frau fiscal que impera al país, que s’estima al voltant dels 80.000 milions d’euros, xifra que suposa més de cinc vegades les retallades socials del govern socialista.

En conseqüència, s’entén que per afrontar l’equilibri fiscal s’ha de desenvolupar una nova política fiscal que obligui a pagar més a qui més té. D’aquesta manera es recaptarien més impostos, el dèficit fiscal seria molt menor i es podrien dur a terme polítiques molt més redistributives.

I el deute públic?

Pel que fa al deute públic espanyol, fins a finals de l’any 2010 complia estrictament els criteris de Maastricht. Així, el 31 de desembre de 2010 el deute se situava en el 60,1% del PIB. De fet, el deute públic espanyol és dels més baixos dels països de la zona euro, ja que en molts d’aquests països el seu deute públic supera sorprenentment el llindar del 60% establert a Maastricht des de fa temps. Aquest és el cas de França (82%), Alemanya (83%), Portugal (93%), Irlanda (96%), Bèlgica (97%), Itàlia (119%) o Grècia (143%), mentre que la mitjana de la UE és del 80%. Des de l’any 2000, el deute públic espanyol s’ha situat sempre per sota del 60% del PIB i no ha estat fins a l’inici de la crisi quan aquest ha augmentat del 40% de 2008 al 60% de finals del 2010. Això ha estat així, precisament, per la necessitat del Govern central d’emetre deute públic per poder fer front a les ajudes als bancs privats i a l’augment del dèficit. Tot i així, segons les previsions oficials, el deute públic se situarà per sota del 70% del PIB a finals de 2011, un nivell inferior a la mitjana europea.

Llavors, per què se centra l’atenció sobre el deute públic espanyol si és dels més baixos de la UE? Per què els mercats no assetgen de la mateixa manera altres economies europees com la francesa o l’alemanya, que tenen un deute públic molt superior a l’espanyol? Part de la resposta es troba en el fet que són precisament els bancs alemanys i francesos els que major deute contret tenen amb l’economia espanyola (ja sigui pública o privada). I són aquests mateixos bancs els que pressionen per tal que l’economia pública espanyola estigui tan sanejada com sigui possible, per si es dóna el cas que l’Estat espanyol s’hagi de fer càrrec del deute privat dels bancs espanyols del qual ells mateixos són també creditors.

Però això només respon a part de la pregunta plantejada, ja que menys de la meitat del deute públic està en mans estrangeres. En realitat, són els bancs i els inversores espanyoles les principals creditores del deute públic espanyol, ja que en posseeixen un 55% del total. Així, com a creditores, obliguen el Govern a prioritzar el pagament dels deutes que l’Estat té amb ells per sobre de la seva obligació bàsica, que és la de cobrir les necessitats socials bàsiques de la població. Aquesta obligació s’ha traslladat ara a la Constitució espanyola. En efecte, la recent reforma de la Constitució, realitzada sense referèndum i amb un ampli rebuig de la societat civil, no només fixa un límit al dèficit públic, sinó que estableix que el pagament del deute “gaudirà de prioritat absoluta”. A més, determina que els crèdits que generen aquest deute “no podran ser objecte d’esmena o modificació”, i d’aquesta manera limiten la capacitat sobirana de negociar una reestructuració del deute o fins i tot de decidir el seu repudi en cas que sigui necessari.

Si això no fos suficient, els bancs també exigeixen al Govern que s’endeuti per convertir el seu deute privat en deute públic. Com? A través de mecanismes tan subtils i difícils d’entendre per al conjunt de la població com són la compra d’actius tòxics (els més que improbables cobraments de la bombolla immobiliària), avals, garanties i ajudes públiques per salvar i reestructurar el sector financer. Així, en total s’han destinat un mínim de 100.000 milions d’euros (el 10% del PIB espanyol) a ajudes públiques als bancs. Aquestes han servit per tal que el sector financer privat pugui desfer-se d’actius tòxics dels seus balanços, pagar part dels seus deutes i reestructurar-se per guanyar competitivitat i beneficis en l’actual moment de crisi. I això, en gran part ha estat possible perquè l’Estat s’ha endeutat, en nom de la ciutadania, per poder ajudar la banca privada.

És així com la banca privada, que en realitat és el sector més endeutat, està aconseguint, amb la pressió que exerceix sobre el Govern, convertir els seus deutes privats en els nostres deutes públics. Com a mínim, resulta una paradoxa que les mateixes actores que van causar la crisi siguin les que ara exigeixen que sigui la població qui pagui la festa dels anys de crèdit fàcil. Quan les creditores veuen que el Govern espanyol està disposat a tot tipus de mecanismes financers per salvar el sector bancari, entenen que a qui s’ha de pressionar és al Govern, sabent que, en última instància, l’Estat avalarà qualsevol impagament de les grans actores privades, especialment dels bancs.

Aquesta pressió dels mercats financers va en detriment de la ciutadania, que s’està quedant sense recursos a causa de les retallades i que necessita més que mai serveis públics tan essencials com la salut, l’educació o els serveis socials. Especialment en un moment en què les ajudes o subsidis socials han passat a ser essencials per a més d’1,3 milions de famílies (el nombre de famílies tots els membres de les quals estan en situació d’atur).

Enfront d’això, la qüestió tal vegada no és si podem no pagar el deute, sinó si ens podem permetre pagar-lo, a costa de l’empobriment de la població. I donada la impossibilitat d’assumir, social i econòmicament, el pagament del deute, per què no l’auditem per repudiar-ne tota aquella part que en pugui resultar il·legítima? Altres ho han fet i no els ha anat tant malament…

La ciutadania diu no a viure en deutecràcia

El passat cap de setmana va tenir lloc a Madrid la trobada Vivint en deutecràcia: el deute als països del Nord, aprenent del Sud, amb la participació d’activistes i expertes procedents d’Islàndia, Grècia, Irlanda, Portugal i d’arreu de l’Estat espanyol. Organitzada per la xarxa per l’abolició del deute extern Qui deu a Qui? i amb el suport del Grup de Treball d’Economia de l’Acampada Sol – Moviment 15-M de Madrid, aquesta trobada ha servit per abordar diverses experiències relacionades amb la crisi, el deute i els “rescats” financers. En un moment en què la possible suspensió de pagaments de Grècia es fa cada dia més factible i en el qual cada dia és també més evident que les mesures d’ajustament i les retallades no estan ajudant a sortir de la crisi, la ciutadania ha volgut fer un pas endavant no només per informar-se i formar-se, sinó també per construir sortides alternatives a la crisi. En aquest sentit, un objectiu clau de la trobada ha estat avaluar les alternatives als anomenats “rescats”: per exemple, l’Auditoria del Deute o el repudi (no pagament), així com la possible aplicació d’aquestes mesures al cas espanyol.

Si bé els governs de Grècia, Irlanda i Portugal, incapaços de suportar el pes del seu deute, s’han vist obligats a acceptar “rescats” imposats per la UE i l’FMI, la seva societat civil ha iniciat ja processos d’auditoria ciutadana del deute. També ha participat en aquesta trobada Gunnar Skuli Armannsson (ATTAC Islàndia), per explicar l’experiència del poble islandès, el qual, rebutjant assumir els errors de les qui han portat el país a l’abisme, ha dit no al pagament d’un deute il·legítim il·legítim. És una sortida “a la islandesa” la via d’escapament? Aquesta ha estat una de les qüestions més debatudes, juntament amb l’anàlisi d’altres sortides com la que Equador va posar en pràctica el 2007, en auditar el seu deute extern i utilitzar els resultats d’aquesta auditoria per renegociar una important del seu deute.

Des de Qui deu a Qui? s’ha plantejat que només quan els pobles coneixen la veritat poden reclamar els seus drets i oposar-se amb força a les mesures d’austeritat i a la càrrega insostenible del deute. D’aquesta necessitat de conèixer va sorgir la iniciativa de les jornades, així com el llibre Viure en Deutecràcia, publicat recentment per l’editorial Icaria. Aquest llibre és fruit d’un treball col·lectiu d’activistes contra el deute extern que volen fer arribar a la ciutadania què hi ha darrere d’aquesta problemàtica. El llibre revisa diferents situacions crisi del deute a Europa i al Sud Global (els casos de Grècia, Irlanda, Hongria, Islàndia, Argentina, Equador, Zàmbia, Mali, Tunísia, Indonèsia i la crisi del Sud-est Asiàtic) i se centra particularment en el cas espanyol.